Arrel de les notícies que ha mostrat les teles de ca nostra els últims dies us vull explicar una història molt interessant.
"Tothom mereix ser tractat de la mateixa manera, no us sembla? Siguem noies o nois, grans o petits, i vinguem d’on vinguem, tots hauríem de rebre un tracte just i igual. Però, per desgàcia, això no sempre és així. Us presentem una dona que va lluitar amb fermesa contra la injusticia… i la va vencer!
AIs Estats Units d'Amèrica, l'esclavitud estava prohibida des de l'any 1865. Però, encara que els afroamericans ja no eren esclaus, tampoc no se'ls consideraba iguals, ni de bon tros, a la resta dels ciutadans americans. Especialment al sud del país, el racisme era molt fort: hi havia botigues, restaurants, teatres i esglésies on només podien accedir els blancs. I als que eren mixtos, com també als transports públics, hi havia espais separats per a uns i altres.
PROHIBIT BEURE AIGUA
Mireu si era injusta la situació, que fins i tot hi havia fonts d'aigua i ascensors que els negres no podien fer servir! A més, només aconseguien feines mal pagades i ho tenien molt difícil per poder votar a les eleccions. I, per si tot això fos poc, hi havia una societat secreta de blancs racistes, el Ku Klux Klan, que es tapaven amb caputxes per atacar els negres i cremar-los les escoles i les esglésies…Quina por!
L'AUTOBÚS DE LA INJUSTÍCIA
La Rosa treballava de cosidora en uns grans magatzems a la ciutat de Montgomery, a Alabama. El dia 1 de desembre del 1955, tornava cap a casa en autobús, després d'un llarg dia de feina. A la seva ciutat, les files del davant dels autobusos estaven reservades als blancs, i els negres només podien seure a les del darrere.
PER AQUÍ NO HI PASSO!
Però aquell dia, quan els seients del davant es van omplir, el conductor va ordenar als negres que s'aixequessin dels llocs que els tocaven deixar per seure els blancs que acabaven de pujar. Tots els passatgers van obeir. però la Rosa va dir que no. Aleshores el conductor va avisar la policia. Van detenir la Rosa, se la van endur al calabós i li va posar una multa per trencar la llei. I ella va dir que no un altre cop, que no pagaria la multa: ella no havia fet res malament, era la llei que estava malament!
En realitat, aquella mateixa protesta ja l'havia feta nou mesos abans una noia de quinze anys, Claudette Colvin. A ella també l'havia detingut la policia. Però el cas de la Rosa va ser la gota que va fer vessar el vas. La paciència dels afroamericans tenia un límit!
UNA DONA AMB ESTUDIS
Per als joves negres, i encara més per a les noies, poder estudiar a l'institut era una fita força difícil. La Rosa ho va intentar, però va haver de cuidar la seva mare malalta.
Anys després, quan es va casar, el seu marit Raymond la va encoratjar a reprendre els estudis. i la Rosa va aconseguir el seu diploma! Sempre en va estar molt orgullosa ;)
La injustícia que va patir la Rosa aquell dia va fer que molts afroamericans sentissin que calia fer alguna cosa. Els ciutadans negres de Montgomery van decidir que no tornarien a pujar
a l'autobús fins que no els tractessin igual que als blancs! El mateix vespre que van arrestar la Rosa, una professora negra que es deia Jo Ann Robinson va escriure un missatge de protesta. Amb l'ajut de dos estudiants, es van passar tota la nit fent-ne còpies amb
una vella màquina. En van imprimir 35.000!
L'endemà al matí, sense haver dormit, els van repartir per tota la ciutat. I al migdia tothom n'anava ple: el fulletó presentava el cas de la Rosa i deia "el pròxim cop et pot passar a tu, o a la teva filla, o a la teva mare". I demanava que cap afroamericà no pugés als autobuses el dilluns següent. Allò no era gens facil, perquè gairebé cap negre no tenia cotxe propi i havien d'anar lluny de casa a treballar. Però el boicot va ser un èxit: dilluns els autobusos anaven gairebé buits!
AUTOBUSOS BUITS
Normalment, els ciutadans negres eren més del 80% dels passatgers, però aquell dia no n'hi havia ni un! L'acció es va allargar un dia, i un altre, i un altre. així fins a 381 dies, més d'un any! La gent es posava d'acord per compartir cotxe, o anava a la feina a peu, en bicicleta o fins i tot en mula! Desenes d'autobusos van quedar aturats per falta de passatgers i la companyia va perdre molts diners.
De mica en mica, el crit de protesta es va estendre a altres regions. El 1956, els tribunals van eliminar la llei que imposava la separació per raça als autobusos. La lluita contra la injustícia va continuar i, finalment, la Llei de Drets Civils del 1964 va prohibir la segregació racial a les escoles, a les instakacions públiques, als llocs de treball i a les votacions electorals. Ja era hora, no us sembla?
LA DIGNITAT DE DIR 'NO'
Malauradament, a la Rosa el triomf li va costar car. Ella i el seu marit van perdre la feina, perquè molts blancs estaven rabiosos, i van haver de marxar de Montgomery. Però la Rosa s'havia convertit en una icona de resistència contra el racisme, i avui la història la recorda pel seu gest valent!
UN LÍDER MOLT PACÍFIC
Un altre protagonista important de la protesta va ser Martin Luther King, un predicador negre de la mateixa ciutat Tenia unes creences cristianes molt fermes i era un gran admirador de Gandhi, el líder que havia aconseguit la independència de l'India amb una lluita sempre pacífica. En Martin va guanyar el Premi Nobel de la Pau per la seva tasca contra la injustícia, però els seus enemics el van assassinar." (text de petitsapiens maig)
A continuació us poso l'enllaç per a que veieu un tros d'un video del programa Infok. Podeu mirar fins al minut 11:24.
Clicau la imatge per a començar.
Per acabar m'agradaria que compartissiu als comentaris, d'aqui baix al blog, les vostres impressions sobre la vida de la Rosa Parks i/o el video.
Però aquell dia, quan els seients del davant es van omplir, el conductor va ordenar als negres que s'aixequessin dels llocs que els tocaven deixar per seure els blancs que acabaven de pujar. Tots els passatgers van obeir. però la Rosa va dir que no. Aleshores el conductor va avisar la policia. Van detenir la Rosa, se la van endur al calabós i li va posar una multa per trencar la llei. I ella va dir que no un altre cop, que no pagaria la multa: ella no havia fet res malament, era la llei que estava malament!
En realitat, aquella mateixa protesta ja l'havia feta nou mesos abans una noia de quinze anys, Claudette Colvin. A ella també l'havia detingut la policia. Però el cas de la Rosa va ser la gota que va fer vessar el vas. La paciència dels afroamericans tenia un límit!
